Preguntes,  mes preguntes 

  ( article aparegut a El PuntAvui, 11desembre 2015

.

Al cor mateix de la civilitzada Europa,  ha   esclatat  un tipus de   violència  diferent del “ terrorisme” que coneixíem.  Aquesta  no  va destinada  directament a les Institucions de l’Estat,  responsables en ultima instancia d’altres violències en  la seva  vida  política internacional  i de tantes  errors en el camp de la integració dels  immigrants  i dels seus  descendents. Tampoc aquest terrorisme ha anat dirigit  contra els bancs  que  tant han col·laborat a  empobrir la ciutadania. Ni  contra les grans corporacions. No. Sota una justificació de tipus religiós i moral, ha estat directament dirigida a una ciutadania  sense cap defensa possible . I aquest sol fet diferencia aquesta brutalitat de moltes altres conegudes i la fa semblant , en quan  a les víctimes,  a les matances a les escoles del Estats Units o als campaments  de Oslo. El mes esfereïdor es la distància  que separa la   gran crueltat de l’agressió de la escassa responsabilitat  publica de les víctimes. Com una injustícia dins d’una altre gran  injustícia. I es també un dels trets que  diferencien el terrorisme actual del que coneixíem fa uns anys.

La resposta bèl·lica del govern francès, posant en boca de Hollande la paraula “ guerra”   pot consolar  momentàniament les víctimes i oferir a la majoria dels ciutadans  una imatge de gran fermesa.I enviar mes avions a bombardejar sembla  correspondre a la reacció  clàssica de sempre. Però, tant el  llenguatge com la resposta    fan la impressió de no encaixar  del tot, d’estar una mica dislocades  i ser molt incomplertes  donat l’abast del terrorisme  actual. Perquè estem davant un terrorisme “ deslocalitzat “, escampat. Els actors, a mes,  son ciutadans europeus, criats als barris de les nostres ciutats. Son  veïns nostres.  Almenys, la ciutadania europea, però  sobre tot els polítics han  de preguntar. se  quina part de responsabilitat tenim no tant sols en la historia passada sinó en la recent. I formular.se preguntes vàries  a partir de la primera i fonamental: perquè fan això, que en treuen?

 Vet aquí  tant sols algunes a tall d’exemple:  

Que cal fer amb la interessada ambigüitat  dels poders europeus respecte al països on, se sap, ajuden  els terroristes amb recursos, suports ideològics i estratègics? Es  tallaran les amistoses abraçades, les compres i vendes amb països que vulneren sistemàticament gaire be tots els drets humans, i, molt significativament, els de les dones?

Es controlarà la venda d’ armes allà on se sap que serveixen pels atiar conflictes?

Quines polítiques públiques  s’han endegat per fer sentir els immigrants , els seus fills i nets que pertanyen, de veritat a Europa i als seus proclamats valors?

En els moments difícils, als mes vulnerables , ben al contrari del que esta passant, se ‘els hi oferirà  ajut de  la comunitat ( a les presons, al sortir-ne, per ex...) Ja sabem que , en  molt casos de joves terroristes, han estat altres els que els captat en aquests moments i els han  ajudat a recuperar un determinat tipus de dignitat

On paren els principis,  els valors que estructuren la identitat individual, la vinculació a la vida de les nostres societats, al sentiment de pertinença i ciutadania?  Qui  i com s’omplen el buits  que deixen  la seva absència?

A mes de l’eficàcia policial i la seva coordinació, de l’expertesa  dels serveis secrets, etc, cal plantejar.se aquestes i moltes altres qüestions I cal fer-ho aviat. Perquè la lògica bèl·lica  no te aturador. I  si la violència es muda, com ens diu H. Arendt, s’acaben les paraules i amb elles el pensament, les preguntes civilitzadores . I la bona política democràtica, que es , malgrat tot, una de les grans conquestes de la convivència  humana.

Mº Dolors Renau.

 Sarajevo

Rímel negre a les pestanyes.

Ulls opacs com  pous sense aigua.

Crits de guerra  en llavis  rojos,  

Somrís  grec  de  quieta estàtua  .

Parla una llengua aspirada.

Vestit  morat balder i  flonjo

Collet blanc de   punta  esquinçada  

Massa cops emmidonada

Camina talons difícils.

Mans  d’ungles vermelles    

Que assenyalen,  dits en flames,

Una  ardent absència.

Assenyalen

Un espai  minso de terra:  

una creu petita i blanca

amb una data: seixanta  set – noranta quatre

sota un  ramell  de flors   tendres .

Una  creu petita i blanca  

com milers  d’altres

En el  camp de futbol  i festa

De quan la ciutat jugava.

De quan al mercat

S’hi venia  fruita i  verdura fresca

I els forns coïen pastissos

I cada mati,  el seu pa tendre

I els firaires cridaven

I  els infants reien en tres llengües

I molts resaven

I d’altres no ho feien.

Si els franctiradors disparen, que disparin

La dona  morena ,   d’ungles vermelles

Es vesteix a poc a poc, peça a peça:

Em poso el  vestit brillant  de  tanta   planxa freda

M’encenc el llavis  amb  el color de    sang  tendra

I perfilo els  ulls guerrers  amb  dol de  llapis negre

I em calço sabata alta.

No vull córrer, ni amagar-me ni mirar enrere.

Si els franctiradors disparen, que disparin

Estesa a terra serè mes bella.

Sant Cugat. Agost-setembre 2015

I

 n poema  una mica mes antic

La meva germana

  La germana  desconeguda..

Arriba feixuc   per l’artèria  del temps.

S’ha anat fent  vell el record

.

A la   tèrbola galeria d’infància  

Ocupa un  reco  fosc  i petit:

la seva   imatge gastada, en blanc i negre penja

a la paret del  menjador  de casa.

I la ma de la mare  l’assenyala,  

amb  els seus   llavis  prims tallats de   sospirs

Es  la vostra  germana, dos dies abans d’operar-la

Abans d’  entrar al quiròfan i amb els ulls brillants, va dir

Quanta fireta  hi ha en aquesta casa.

El pare  calla i se la mira

Amb els seus  ulls  d’estany verd que tot  ho  guarda

Fireta. Fireta...

Tisores,  palanganes i bisturís,.

La imatge  en blanc i   negre,

Te  els ulls i  cabells foscos   de la mare

I un llaç al cap

I als llavis un mig , temorós  somriure.

Com qui no sap..

I darrera , la  fireta penjada en  la cuina de joguina 

i un gros  colleró a la ma

I un  jersei de punt brodat  i una  curta faldilla

 I  sabates noves i  mitjonets blancs

Tenia dos anys i mig .

I    va  marxar  amb la  fireta que no era de joguina.

Però he descobert el racó  on  s’arraulia  la imatge

i li he   fet espai  al  menjador de casa

per  penjar-hi  emmarcada  amb  fusta nova la foto antiga .

I  poder, així, de tant en tant  mirar-la  

I dir-li : T’he trobat  a faltar, germana gran-petita

Que curta,  forta  i  fonda   va ser la seva petjada.

 Oi, mare?

.

 Sant Cugat, 27 novembre 2015

No tinguis por

 Avui, just abans de tantes festes, penjo aquest poema que vaig escriure fa poc.

No  tinguis por

No giris el rostre

No tinguis por.

 No et  tapis  les orelles amb els dits

Quan sentis  com tremola   el  terra,  

 el  retruny  proper dels tambors

l’esglai   esmolat dels  seus  crits. 

I els xiscles de les sirenes.

No giris mes el  teu rostre.

No tapis  els ulls amb els  dits

Ni esperis l’arribada de la pau  

Just quan caigui la nit..

Se  que tens  els peus cansats. I a les mans balbes

 hi dus pilotes,  llapisos de colors i nines

 enlloc   de bombes pistoles i dagues

I a la boca, en lloc de    crits de guerra

 T’hi neixen   versos cançons i paraules...

.

No llencis  aquests tresors per la finestra

 Ni temis l’escomesa del dolor  del altre .

No s’ aturarà el batec del  teu cor

Ni t’ennuegaran les  teves llàgrimes .

Fes  espai pels bressol dels  orfes

llençats, cucs petits,   sobre la sorra-

Posa  els teus gastats  palmells

 Sobre    els ulls esbatanats  del rostre  

d’aquests infants que   just   estrenen  

vida,  terror  i pell.

Potser així,   tacte, oïda i  mirada,

com aigua tossuda i mansa

 filtri   la sorra del desert fent-t’hi créixer ,  

herbes,  plantes, , flors i  arbres,  

que acompanyin, com un  llarg   estel,

 el   seu camí  fins a les barques,

i per la incerta mar  arribin a la platja

   .

I a les fronteres, la  tranquil·la insistència de l’aigua

 rosegui,  pacient,    filferros i tanques

I esberli qualsevol mur i  sense por

amb les  runes  els  orfes se’n  facin cases.

que aixopluguin vides sense dol.

Vides altres..

I    les cendres de tantes flames  es tornin  

 paraula , diàleg i pacte.

No tinguis por..

Deixa el sofriment assaonar  la teva casa

Sant Cugat , agost –setembre  15

Veient les imatges de les fronteres europees . La policia barra el pas als fugitius.

Violencia: quiero comprender

Violencia: quiero comprender.

Quiero  entender porque ellos matan  y  maltratan. Porque la violencia que asesina, dispara, destruye  es casi siempre masculina salvo algunas  excepciones que confirman la regla. Es la misma violencia que  nutre el terrorismo, que lanza bombas y maneja explosivos..  No se trata de  “la agresividad” ,  esta pulsión  tan masculina como femenina,  sino de la expresión violenta de la misma que, aceptémoslo, está  casi siempre protagonizada por hombres.  .

Cierto que la  violencia satura el aire que respiramos, la tele que miramos distraídamente,  los juegos  y vídeo- juegos con los que nuestros hijos y nietos  varones van aprendiendo  como  es el mundo en que viven y qué es lo que les toca – a ellos en tanto que varones- hacer en él.  Aprenden  de mil maneras, explicitas muchas veces e implícitas muchas más,  que ser hombre- joven  varón o niño , llegar a ser un auténtico  hombre  digno de tal nombre y digno, por ello de   representar a toda la humanidad ( es decir a  Hombres y mujeres...) implica  poseer  unas determinadas  cualidades de firmeza, competitividad sin las que no son completos. Y que,  en caso necesario no  deben amilanarse  ante el uso de la violencia: el hombre debe poder ejercerla  sin que le tiemble la mano. ¿Exagero?  No creo. Los datos estadísticos dan  razón de estas afirmaciones. Y muchas reflexiones recientes  siguen este mismo camino.

En estos  últimos  días  estamos viviendo una gran conmoción ciudadana e institucional causada por los  atentados terroristas. Hemos visto innumerables  veces, casi de forma invasiva  en  televisión,   imágenes de  violencia,  miedo y terror. A menudo para airear un poco el espíritu, hemos  buscado algo distinto en algún otro canal.  Sin mucho éxito. Incluso en algún momento he tenido la impresión de cierta confusión: la película que  me ofrecían,  algunos anuncios  de juegos y juguetes, la series,  resultaban ser extrañamente parecidos a lo que mostraban las noticias: no había forma de escapar de la  violencia. Y esta no es una situación excepcional: el baño de violencia es cotidiano, casero, familiar. Nos lo comemos con la sopa que engullimos en la cena.  Nos habituamos y lo que es peor, habituamos a los jóvenes, no solo a su existencia cotidiana, sino que les comunicamos que la violencia es algo innato, natural  y es  un recurso del que se puede echar mano en caso necesario. Cada  dio reciben clases prácticas en la tele, en los vídeo juegos  y en el adoctrinamiento sutil  que procede de los estereotipos que producen el márquetin,  los descontrolados patios de los colegios,   algunas exhibiciones deportivas de masas  mientras se les inculca cierta dureza en sus conductas y  se desvalorizan algunas de las más importantes y necesarias virtudes  humanas

Solo falta que esta “naturalización” de la violencia, esta habitación  cotidiana a su uso halle ocasiones para actualizarse. Que pase de lo visto, imaginado o jugado a la realidad.  Es un gran salto, sí. Pero es un salto que se da. Se da  cuando  el juego se carga de ideología justificativa, se carga de “razones” (en el caso de la violencia armada y del terrorismo…) o cuando, en el ámbito personal se pone en cuestión algo tan íntimo, tan intransferible como aquellos rasgos que definen nuestra identidad. Cuando se cuestionan  de forma radical, profunda el núcleo mismo de lo que se ha venido entendiendo por “virilidad” y que resulta intolerable, ante lo que se está desarmado... Y entonces se echa mano del recurso último, el tolerado, visto, aceptado por toda la cultura, el que está impregnando el aire  que se respira y que integra, aunque no se diga con estas palabras, uno de los valores de la identidad viril. Y entonces estalla la catástrofe Porque este cuestionamiento intolerable para ellos suele producirse en la intimidad, en los nexos más íntimos, en los núcleos personales recónditos donde ellos  tienen la impresión de que se juega su ser Hombre Su poder. Su autoestima. Y la violencia machista  estalla entonces hasta las ultimes consecuencias…

No hay más camino, a la larga que prestar mucha atención y esfuerzos a la educación de los niños-varones, para ayudarles a construir identidades más colaborativas y meno competitivas, a canalizar su agresividad de forma civilizada y no a puñetazos, a aceptar sus fragilidades y miedos, a encauzar sentimientos y darles nombre: solo la violencia es muda, nos dice Hanna Arend…  Aprender a respetar al diferente forma parte de este catálogo de  medidas. Y también hay, que deshacer el nudo interno que atenaza a mujeres y niñas   para que avancen en su capacidad de denunciar, actuar crear y hacer respetar sus básicos derechos humanos. Y luchar abiertamente para que la cultura, los medios   dejen de estimular la violencia , de normalizarla, de hacerla digerible  y casi amable .. Y  hay que feminizar la política no solo en sus contenidos, sino en sus métodos mediante la acción de mujeres que tengan muy claro que la igualdad, los derechos humanos, los diálogos y lo pactos deben substituir a las imposiciones, la competencia constante,  las violencias  y las armas.... Cuan largo me lo fiais, Sancho ..

Sé que es como una larga carta a los Reyes  Magos. Pero a veces, las cartas, llegan a sus destinos. Y son leídas.

Mª Dolors Renau.

 

 I aquest altre article que va apareixer a El Punt Avui fa uns dies.

Fer-se gran.

Fer.se  gran,  viure molts anys es una benedicció. No es una situació “ “residual “ a la que ens cal conformar-nos pacientment . Ni una entristida contemplació del passat. Es una etapa mes de la vida, continua essent el nostre temps. Una etapa amb els seus problemes , les seves limitacions i les seves virtuts. Es que no tenen  dificultats els infants, el adolescents ,els joves, els adults?  La gran diferencia es que- mes enllà de l’energia disponible-  en totes aquestes etapes  anteriors  es pot projectar el futur obert , oblidar  la vulnerabilitat  i pensar.se gaire be etern.  Es una benedicció  perquè en els  últims anys, dins els límits  imposats per la consciència  de la nostra vulnerabilitat tardanament descoberta podem ser,  sovint som o volem ser ,  en primer lloc  subjectes actius de la nostra vida i fer respectar la nostra dignitat . I això malgrat que la vellesa , te, en la cultura actual  propera  poca  visibilitat i  mala premsa . I es  devaluada de moltes maneres que van  des del  silenci a  l’aprofitament per part del mercat que promet joventut eterna; des de el  recordatori constant del  cost de les pensions  fins a les actituds infantilitzants i paternalistes que  semblen voler identificar vellesa i minusvàlua . No es així en d’altres cultures  que, en això,  ens donen un bon exemple de civilització ..

Ser subjectes vol dir lluitar perquè  es respecti  la tria que fem sobre la forma de viure  i també  de  no viure. De morir. Potser d’aquesta ultima part se’n  parla mes . Com  en  d’altres cassos, ha estat la casuística escampada pels mitjans de comunicació la que ha revifat  un  debat antic i no  ben resolt: el que  es produeix quan es tracta del dret a una mort digna . Es dona voltes al  significat d’aquest dret – ja reconegut a casa nostra- i al que implica  la seva practica. Es tracta de deixar la vida amb el mínim de sofriment inútil i sense perdre el  la  dignitat que ens mereixen tots i cada un dels humans.   Però,  de què parlem quan parlem de dignitat?   Alguns exemples tenim de situacions en les que  es rep un tracta poc dignificador sobre tot quan hi ha en joc el cos :  hi ha coses que no s’ensenyen, que pertanyen a la intimitat , que sembla que ens degraden si es mostren en públic... Això sol passar i n’és tant sols un exemple,  quan malat , s’és tractat   com una part , un tros del tot que entorpeix el funcionament , com una peça de motor a adobar: un fetge, una cama, un cor.... Normalment aquest enfoc s’acompanya d’un llenguatge infantil   “ aixeca el culet ...” oi, maco que em deixes el braç”,....? O simplement se l’ignora, es decideix per ell , s’hi parla poc,  malgrat s’hagin signat tots els permisos.......En tot cas, les malalties  i la forma en que son tractades resulten  ser un tast amarg de com considerem els essers quan estan fràgils . S’oblida,  tant pels vells com pels malats ,   que no estem mai en front d’un objecte, d’un infant  o un inepte , sinó d’un  subjecte  carregat de dignitat que vol mantenir la seva capacitat de triar, pensar i opinar.

Una llarga vida es valuosa.  Ens permet  fer us de l’experiència i de la historia per comunicar-nos amb els altres i envers nosaltres mateixos d’una altre manera. Permet reparar errors, re composar relacions, i aprendre constantment de les altres generacions  i d’aquells que, havent rebut de nosaltres, ens retornen saviesa  posada al dia. Cal extreure  de l’experiència viscuda  i del valor  de la memòria , que és sempre viva i canviant, per reconstruir amb ella noves fores de conèixer i sentir.  Doncs, per molts anys...

RETORN DECIDIT: NOVEMBRE 2015

 Avui, 21 de novembre del 2015 retorno al Blog . I aquesta vegada espero durar. Aviso 
Tinc uns quants articles per penjar , potser el que mes m'interessa, es l'ùltim, aparegut a Elcugatenc, el diari digital de Sant Cugat, sobre La Cosa

La Cosa.

 La Cosa, ( amb majúscules...) ha entrat a les nostres vides, d’una forma paulatina, amb un aspecte de total innocència ha fet el seu camí  vestida,  primer, amb un llenguatge civilitzat I ha entrat  carregada,  nodrida, ben nodrida,  de moltes i pregones emocions . Per això s’ha engreixat tant, les emocions costen d’encarrilar  be i van ocupant cada cop mes espai . La Cosa ja esta instal·lada  al nostra medi quotidià i en qualsevol moment del dia i en mig de qualsevol activitat, pot fer la seva aparició:  de vegades , amb bons modus demana permís per entrar, de vegades irromp  amb brusquedat  en mig una conversa amistosa , de vegades entra per la finestra  des del carrer o s’instal·la a la saleta  a través de la televisió o te la trobes de bon matí a l’hora  del cafè i esmorzar, a la taula del costat. O al forn, fent la cua.  Te mil maneres de fer-se present. De forma que ara , malgrat el seu aspecte innocent  ja la tenim arreu,... Fins aquí, encara. 

El pitjor es quan apareix , primer  discretament,  tremolosa i educada  entre riures i bromes en les converses dels amics de tota la vida. I sense saber ni com ni perquè, es fa la mestressa de la conversa, seu a la cadira del centre, entre vosaltres o el que es pitjor, s’enfila a sobra la taula i vol dirigir el cotarro.   Però on la seva presencia resulta realment molesta de vegades des del primer plat  es  a l’hora de dinar en família.. La Cosa, com que sap que ocupa molt espai , que es capaç de tapar totes les altres converses i fer estralls en la vida emocional dels membres de la família, prefereix transformar-se en una mena de núvol tòxic que embolcalla  d’un  silenci preventiu la gent que s’estima i es necessita cada dia.   Però el seu caràcter gasós  no deixa d’estar present  i desprèn , lentament, un cert aire asfixiant que poc a poc enrareix l’aire, pot ser que arribi a liquar-se i el que es pitjor, es torni , així , de cop en una massa solida, potent, amb  textura de roca que pot caure en mig de la sopera o dels postres, i faci que a tothom li agafi la pressa per  marxar sense fer el cafè ni la xerrada final.  Algunes famílies han fet un pacte de silenci sobre la Cosa , hi ha amics de tota la vida que  continuen veient-se amb la condició- explicita  o implícita-de mantenir la Cosa  a les fronteres del pensament de cada u, rere els murs  d’allò que no es converteix  en paraules....La Cosa ens ha atrapat a tots i de la mateixa manera que esperem  l’estiu perquè la grip deixi de fer els seus estralls, esperem  que redueixi una mica el seu volum, deixi d’estar present arreu, s’encarrilin les emocions que la sustenten i  puguem tornar a parlar de mil coses  sense haver d’emprar la prudència entre els amics. I mentre, en cal vacunar-nos ben vacunats , evitar la seva presencia en els refugis dels afectes  personals i mirar de protegir la nostra salut mental  i col·lectiva  ocupant-nos també  dels mil d’altres problemes que  subsisteixen amagats i retardats per l’actual situació.

Perquè hi ha vida mes enllà de la Cosa

 Esperem que , de la mateixa manera que s’ha anat engreixant i ocupa massa espai,.

Perquè hi ha vida mes enllà de la Cosa..

Massa testosterona

Aquest article va apareixer a El Punt Avui

• Costa  pronunciar en públic una frase tant contundent i real com la que segueix: la  violència es essencialment masculina. I això malgrat l’obvietat dels fets, les dades de la fiscalia,  de les policies , dels responsables de presons, (tant sols cal fixar.se en la  proporció d’homes empresonats respecte a les dones, i els seus motius....)   de les xifres de  Nacions Unides i de totes les universitats  que estudien la qüestió. Costa,   perquè dir-ho així desperta  una incomoditat difosa  que si fos expressada obertament vindria a dir: i ara que diu aquesta, si es tracta  d’un fenomen general, humà... No hi ha dones que...?. per, seguidament, oferir un quants   exemples  tant reals com escassos que demostren un fet:   son  l’excepció que confirma la regla... Però les xifres son tossudes i ens parlen, no solament de impulsos agressius  que tant homes com dones compartim malgrat els expressem de forma diferent, sinó de la violència oberta : la que mata, fereix, destrueix (  ciutats , persones, dnes i nen...) en un  degoteig constant  que no s’atura malgrat l’escàndol social que genera. I com que costa, opto per fer-me acompanyar de les gens sospitoses afirmacions d’homes que  no solament protesten en front l’assassinat de  dones sinó que posen  en qüestió el què normalment es ven com a  “ virilitat” Ho  fan els grups d’Homes Igualitaris, com molts d’altres a títol  individual , homes respectats , escriptors reconeguts  com Manuel Rivas, Fernando Marias, Francesc  Seres... I buscant complicitats que m’absolguin de tota sospita de feminisme amargat i agressiu  contra els homes,  recordo les paraules del President del Cercle d’Economia  Anton  Costas quan, per explicar la situació actual de la crisi dita grega..._ (dita, perquè es mes aviat una crisi de vincle, de relació, de model de construcció europea...) empra un símil ben útil en aquests moments  Descriu els esforços negociadors    com una carrera on es tracta de mostrar quin cotxe  s’apropa mes a l’abisme  a tota velocitat, qui pot  mes en una situació de perill , i  acaba dient: es una qüestió de testosterona...
•  Te raó: massa testosterona arreu.  Malgrat els canvis legislatius  i els recursos democràtics, el masclisme  continua pervivint i manifestant, se sobre tot en les situacions de crisi  personal o col·lectiva.  En situació de conflicte es  reactiven, s’actualitzen dos trets essencials de l’educació rebuda i del contaminat aire cultural que respirem: la competició en tant que mesura externa de la  vàlua personal. I, la possibilitat , inclús l’estímul  a la resposta violenta en front  de  conflictes que generen sentiments  de manca de control, frustració, o por: sentiments humans que cal aprendre a gestionar i a resoldre sense emprar eines violentes  des de ben petits. I es aquí on cal preguntar.se si, en el marc d’una insuficient coeducació, estan prou  contemplats i treballats aquests dos trets - tant   socialment estimulats  a mes-   que preparen els nois a esdevenir homes pretesament  “virils”.  No es lògic el que passa Si sabem que per barrejades raons físiques i culturals corren el risc de caure  en conductes  testosteroniques.. no  hauríem de  fer-ne del aprenentatge a la seva gestió i  encarrilament  un objectiu educatiu específic, una assignatura important?
• Afortunadament tenim  exemples constants d’altres  homes  que han emprat tots els seus recursos, les seves energies i autoestima  en  activitats creadores i humanitzadores. Constructives i no destructives.
•   

Aqui un article  i una entrevista interessant sobre Les dones a la masoneria
. Preparent un article.


http://www.diariodeleon.es/noticias/en-tu-blog.php?id=876775

Dones sàvies

  Hi ha moltes maneres d’enfortir la democràcia, Una de les mes efectives i menys practicades consisteix en   donar la veu a persones i col.lectius que rarament  tenen l’oportunitat –d’expressar el seu parer sobre els assumptes que afecten la  vida comuna, Des de quins marges  parlen?  En aquest cas, dels que  estableix l’edat, el  sexe i la condició social. Parlem  de  dones grans,  dones  treballadores , que viuen en barris o pobles petits. La majoria  son  mes deixebles de la vida que de les aules universitàries. Dones  grans i treballadores, que han passat la seva  vida  en un escarràs entre la cura de la vida quotidiana i l seva , sovint, doble o triple feina, experimentant en pròpia carn les conseqüències quotidianes de decisions preses  ben lluny de casa i del barri. Procedent dels “marges”  dels nuclis de poders, la seva escassa  paraula pública ha estat oïda  de forma distreta i superficial.  I, en canvi, tenen molt a dir sobre  com s’hauria d’organitzar la vida  en les nostres comunitats, 

Però vet aquí que hi ha qui les ha escoltades i les escolta. Dels  marges han sortit i surten propostes, idees,  iniciatives arrelades en la quotidianitat i l’experiència directa que assenyalen, com un dit, mancances importants i ofereixen solucions, mentre elles exerceixen el seus drets de ciutadanes. . Fa  ben pocs dies, es varen reunir a Begues,   en una trobada  del procés pre-congressual de Dones del Baix Llobregat gaire be un centenar de dones  per posar en comú les seves experiències en tant que  membres dels  “Consells de Dones sàvies” de diversos indrets del Baix Llobregat. Ben  endreçades, arreglades i rialleres, aquestes dones- que per definició i per tal de poder  ser membres dels Consells , han de tenir mes de seixanta anys, varen aportar tantes reflexions i idees que  confirmen aquest nom que tant els escau: Consell de dones s’avies que,   segons elles mateixes,  conjuguen  sovint amb el de dones àvies.. Aquesta petita gran, experiència  va començar  ja fa uns anys a  Begues de la ma de Margarida Camprubí, una experta en participació  ciutadana, amb el suport de  la  Regidorai després  alcaldessa de Begues, per tal  de col.laborar a definir com volien que funciones el seu poble. Les persones que ho varen  potenciar  varen saber veure tota la saviesa  d’aquestes dones grans .I se’ls hi va preguntar : que t’agrada del teu poble, que no t’agrada, com voldries que fos? I tantes altres preguntes....

I  el model no  solament ha tingut  la virtut de durar fins avui sinó que s’ha estès a d’altres municipis de la comarca , a Corbera, a  Sant Cosme del Prat i Sant Vicens dels Horts. Son dones grans , molt bregades en la vida i poc en títols acadèmics.  El mes interessant d’aquests Consells,  es  que expressen  la veu de la vida quotidiana, del que passa al dia a dia, de les conseqüències  de  decisions que sovint  es prenen sense pensar prou en els seus efectes sobre les persones. - En algun poble, han estat elles les que han anat a escoles i instituts i han preguntat, escoltat  i explicat. ….En d’altres llocs treballen per recuperar camins i una font emblemàtica i  en d’altres, son co-protagonistes de les millores dels barris:  M’agrada on visc, hi estic bé, diuen .

Mai la vida diària, la cura de la casa i la família, el barri , la doble o triple feina havien trobat un espai proper i alhora públic, on dir.se, unes orelles per escoltar, unes mans per prendre’n nota i un lloc on ser rebudes  i donar resposta …

 Les  experiències que es transformen en acció cívica, converteixen aquestes dones grans i sàvies  en subjectes polítics, en ciutadanes de ple dret,  en persones capaces de gestionar- mes enllà del lloc on la vida les ha  dutes - la seva vida i la del seu entorn.   Noves-velles ciutadanes  que ajuden a aprofundir una democràcia que necessita urgentment altes dosis de proximitat,  realisme i sentit comú

 Son dones grans que diuen i repeteixen,contentes, convençudes,  que aquest també es el seu temps.

Mª Dolors Renau.

Torno

 Desprès  de  dos anys d'oblit , torno a emprar el blog que es totalment nou. L'Augusto Serrano m'ha ajudat  a refrescar la memòria.

Ja ets una dona

En un moment determinat de la nostra infància, vàrem escoltar la veu de les nostres mares (emocionades de vegades, temoroses   d’altres ...) dient-nos que acabàvem de convertir-nos en “ dones”.  Als tretze , deu,  onze anys?... De fet érem encara ben nenes . Però ja sagnàvem. Un cop al mes. I vàrem haver d’aprendre  moltes coses en poc temps: a anar netes, a no fer olor, a suportar  un neguit especial els dies previs mentre seguíem tenint,  això, onze deu, dotze anys...

Actualment sembla que a  les nenes no els hi arribi la “ visita”, la menstruació. Potser se’n parla en família, però persisteix un gran silenci públic sobre un fet que  afecta, en un moment donat, la meitat de la població infantil i pre-adolescent. A elles els passen moltes coses, moltes peripècies que semblen no existir en els llocs  on aprenen a viure amb les iguals i els diferents: a les escoles. Sembla que el que passa a la meitat del alumnat d’una aula – aquest fer-se dona- es considerat molt menys important que els resultats dels  partits de futbol que es juguen, (i que de  de fet, envaeixen gaire bé  tot l’espai dels patis ). Però els passen moltes coses. Hi ha  moltes nenes que baixen en el seu rendiment escolar ja des d’una temporada abans  de tenir la seva primera menstruació, d’altres  estan neguitoses, desorientades;  el canvis hormonals , tan escandalosos a aquesta edat , fàcilment les fan irritables, inestables..

No  entenc bé quines son les raons que ens han portat a dissimular col·lectivament  les moltes contradiccions i complexes experiències que viuen les nenes en aquest període, que no es tradueixen en  paraules públiques, en cap atenció especial, ni en tenir-ho en compte, mes enllà  de les explicacions que una educació sexual, amb gravats de  caire anatòmic els hi proporcionem a les aules. Per què es fa com que  no passes res, quan tantes coses succeeixen a la meitat del alumnat?  Quines raons expliquen aquest silenci els adults responsables com si es voles amagar un esdeveniment  tant decisiu per a les nenes? O be les deixem soles amb les seves espesses angoixes, o permetem que s’arreglin entre elles en un xiuxiueix que es forma en cercles, en els racons dels patis entre rialles incomodes. Sembla alhora que tota la societat s’impacienti, no les hi doni temps  i les empenyi  a cercar una identitat  eròtica prematura , que es va avançant en el tems , que es  disfressa amb els primers maquillatges, les faldilles curtes i exhibicionistes , de vegades des dels vuit, nou anys .... I em pregunto el perquè  hi ha aspectes vitals de la vida de les nenes, de les futures dones, potser els mes específic , que no em sabut encara tractar col·lectivament amb tot el respecte, la naturalitat i el rigor que calen. Aspectes de la vida femenina que haurien de formar part del nucli dur de l’educació de nens i nenes  i que es tracten com d’incògnit, mentre perdem la ocasió d’ensenyar a respectar la igualtat  , si, però també  les diferencies existents, que ens fan justament mes complerts com a essers humans.

Quina es la nostra responsabilitat com a dones que hem lluitat per la igualtat? Temem generar burles  en un mon que encara avui en dia mesura  el valor dels fets mitjançant  criteris misògins? ?

M’ho pregunto. I ho pregunto a tota persona interessada en educar per una societat mes igualitària i alhora mes plural i diversa, que valori les capacitats i experiències femenines com a art dels trets humans necessaris per a la convivència i el creixement humà. I per això, les mes delicades d’aquestes experiències existents han de tenir un nom, un espai  en el pensament i en la practica educativa  de nens i nenes, els homes i dones del demà.

Son bellas la arrugas

Con el declive   del modelo patriarcal de familia y el brutal avance de los deshumanizados modelos económicos   basados en la competitividad global  e individual,  las personas mayores han ido perdiendo el lugar que ocupaban  tanto en la vida  familiar como  en  el reconocimiento social.  Están desapareciendo  el traro deferente, el respeto por la sabiduría y el trabajo acumulados utilizando para ello  dos tipos de discurso que, aunque distintos, van   invisibilizando valores profundamente humanos. El filósofo Reyes Mate en el prólogo  de  unos de  sus estupendos libros y  refiriéndose a una  respuesta de la administración  al inevitable paso del tiempo, dice haberse sentido  “descatalogado.” No es un caso único. La desvalorización social se expresa de forma cotidiana,  de mil formas distintas. Desde los estamentos oficiales, por un lado, y es tan solo un ejemplo,  se exhiben machacones cálculos sobre el coste de las pensiones actuales e incluso en una  fría operación matemática se calcula lo que va a representar mantenerlas dentro de cincuenta años. Se sueltan las cifras con la contundencia de lo  científicamente  incontestable, como si no hubiera otra forma  de priorizar ni calcular. Se hace, además, cuando nadie sensato es capaz de prever lo que va a ser de este mundo dentro de cincuenta años.  Otras  formas de ocultamiento de la existencia de mayores,  van apareciendo, algunas mejor intencionadas que otras. El benevolente olvido de su existencia  se acompaña a menudo de específicos fenómenos de negación.   Algunos nos recuerdan aquella época en que se negaban los efectos de la menopausia sobre las mujeres atribuyendo  su  malestar estrictamente a causas psicológicas y sociales. En este caso  es frecuente  toparse con escritos y trabajos que  tienden a trivializar  y alegremente desdramatizar las diferencias que establece el paso del tiempo en los cuerpos y las mentes de  hombres y mujeres, negación que podría  simbólicamente resumirse en aquel afortunado eslogan “ la arruga es bella…”. Pero a la vez, se expande un potente mercado que ofrece ocultar el paso del tiempo y sus consecuencias mediante operaciones estéticas, cremas milagrosas, autoayudas varios etc. etc.  Lo cierto  es que, las personas mayores resultan  socialmente poco relevantes como seres humanos completos y  se les suele ver  frecuentemente, como farragoso objeto de  gasto o también  en tanto objeto de un ávido mercado.   De vez en  cuando, sin embargo, aparecen discursos tan sensatos como los que .expone  Phyllis Korkky en un articulo reciente.. Basándose en una serie de estudios nos dice que un cerebro anciano es más lento pero también mas sabio y utiliza su saber acumulado para responder mejor en  muchas situaciones, Sabiduría que consta de tres ingredientes clave: conocimiento, reflexión y compasión, La vejez, es una etapa mas de la vida, según Eric Ericsson: la ultima, cierto, con sus problemas…. Pero ¿no tiene sus problemas ser niño? ¿O joven? ¿O adulto responsable?

¿Y las mujeres? Viven más que los hombres, tal como confirman las estadísticas.   A menudo disponen de una jugosa experiencia: están acostumbradas a cuidar de la vida, mantener la casa, ocuparse de múltiples  exigencias fundamentales para que los hijos crezcan, se hagan fuertes y buenas personas….  Su sabiduría es amplia, aunque anónima, enraizada en la cotidianidad  de la vida,  próxima a los avatares del cuerpo que en ellas se transforma muchas veces a lo largo de los años. Muy  a menudo, compaginan o han compaginado estas actividades con trabajos remunerados en un difícil  y costoso equilibrio.   La “naturalidad” con la que se acepta su trabajosa doble y a veces triple tarea se acompaña de demasiado  silencio publico. La sabiduría múltiple de la mujer mayor  carece  de un relato articulado,  audible, e influyente en lo público y en el ámbito cercano.   Tanto para ellos como para ellas lo importante es  llegar a , decidir sobre  la propia vida.  Se trata de llegar a un pacto entre  las limitaciones de cada momento y  el esfuerzo por mantenerse libre y gozar del vivir. Eso resulta más difícil para ellas, Las mujeres sabias deben unirse, crear  un lenguaje articulado y potente  de forma que incidan con su saber en este mundo que es el suyo y que tan necesitado está de sensatez..