Massa testosterona

Aquest article va apareixer a El Punt Avui

• Costa  pronunciar en públic una frase tant contundent i real com la que segueix: la  violència es essencialment masculina. I això malgrat l’obvietat dels fets, les dades de la fiscalia,  de les policies , dels responsables de presons, (tant sols cal fixar.se en la  proporció d’homes empresonats respecte a les dones, i els seus motius....)   de les xifres de  Nacions Unides i de totes les universitats  que estudien la qüestió. Costa,   perquè dir-ho així desperta  una incomoditat difosa  que si fos expressada obertament vindria a dir: i ara que diu aquesta, si es tracta  d’un fenomen general, humà... No hi ha dones que...?. per, seguidament, oferir un quants   exemples  tant reals com escassos que demostren un fet:   son  l’excepció que confirma la regla... Però les xifres son tossudes i ens parlen, no solament de impulsos agressius  que tant homes com dones compartim malgrat els expressem de forma diferent, sinó de la violència oberta : la que mata, fereix, destrueix (  ciutats , persones, dnes i nen...) en un  degoteig constant  que no s’atura malgrat l’escàndol social que genera. I com que costa, opto per fer-me acompanyar de les gens sospitoses afirmacions d’homes que  no solament protesten en front l’assassinat de  dones sinó que posen  en qüestió el què normalment es ven com a  “ virilitat” Ho  fan els grups d’Homes Igualitaris, com molts d’altres a títol  individual , homes respectats , escriptors reconeguts  com Manuel Rivas, Fernando Marias, Francesc  Seres... I buscant complicitats que m’absolguin de tota sospita de feminisme amargat i agressiu  contra els homes,  recordo les paraules del President del Cercle d’Economia  Anton  Costas quan, per explicar la situació actual de la crisi dita grega..._ (dita, perquè es mes aviat una crisi de vincle, de relació, de model de construcció europea...) empra un símil ben útil en aquests moments  Descriu els esforços negociadors    com una carrera on es tracta de mostrar quin cotxe  s’apropa mes a l’abisme  a tota velocitat, qui pot  mes en una situació de perill , i  acaba dient: es una qüestió de testosterona...
•  Te raó: massa testosterona arreu.  Malgrat els canvis legislatius  i els recursos democràtics, el masclisme  continua pervivint i manifestant, se sobre tot en les situacions de crisi  personal o col·lectiva.  En situació de conflicte es  reactiven, s’actualitzen dos trets essencials de l’educació rebuda i del contaminat aire cultural que respirem: la competició en tant que mesura externa de la  vàlua personal. I, la possibilitat , inclús l’estímul  a la resposta violenta en front  de  conflictes que generen sentiments  de manca de control, frustració, o por: sentiments humans que cal aprendre a gestionar i a resoldre sense emprar eines violentes  des de ben petits. I es aquí on cal preguntar.se si, en el marc d’una insuficient coeducació, estan prou  contemplats i treballats aquests dos trets - tant   socialment estimulats  a mes-   que preparen els nois a esdevenir homes pretesament  “virils”.  No es lògic el que passa Si sabem que per barrejades raons físiques i culturals corren el risc de caure  en conductes  testosteroniques.. no  hauríem de  fer-ne del aprenentatge a la seva gestió i  encarrilament  un objectiu educatiu específic, una assignatura important?
• Afortunadament tenim  exemples constants d’altres  homes  que han emprat tots els seus recursos, les seves energies i autoestima  en  activitats creadores i humanitzadores. Constructives i no destructives.
•