Massa testosterona

Aquest article va apareixer a El Punt Avui

• Costa  pronunciar en públic una frase tant contundent i real com la que segueix: la  violència es essencialment masculina. I això malgrat l’obvietat dels fets, les dades de la fiscalia,  de les policies , dels responsables de presons, (tant sols cal fixar.se en la  proporció d’homes empresonats respecte a les dones, i els seus motius....)   de les xifres de  Nacions Unides i de totes les universitats  que estudien la qüestió. Costa,   perquè dir-ho així desperta  una incomoditat difosa  que si fos expressada obertament vindria a dir: i ara que diu aquesta, si es tracta  d’un fenomen general, humà... No hi ha dones que...?. per, seguidament, oferir un quants   exemples  tant reals com escassos que demostren un fet:   son  l’excepció que confirma la regla... Però les xifres son tossudes i ens parlen, no solament de impulsos agressius  que tant homes com dones compartim malgrat els expressem de forma diferent, sinó de la violència oberta : la que mata, fereix, destrueix (  ciutats , persones, dnes i nen...) en un  degoteig constant  que no s’atura malgrat l’escàndol social que genera. I com que costa, opto per fer-me acompanyar de les gens sospitoses afirmacions d’homes que  no solament protesten en front l’assassinat de  dones sinó que posen  en qüestió el què normalment es ven com a  “ virilitat” Ho  fan els grups d’Homes Igualitaris, com molts d’altres a títol  individual , homes respectats , escriptors reconeguts  com Manuel Rivas, Fernando Marias, Francesc  Seres... I buscant complicitats que m’absolguin de tota sospita de feminisme amargat i agressiu  contra els homes,  recordo les paraules del President del Cercle d’Economia  Anton  Costas quan, per explicar la situació actual de la crisi dita grega..._ (dita, perquè es mes aviat una crisi de vincle, de relació, de model de construcció europea...) empra un símil ben útil en aquests moments  Descriu els esforços negociadors    com una carrera on es tracta de mostrar quin cotxe  s’apropa mes a l’abisme  a tota velocitat, qui pot  mes en una situació de perill , i  acaba dient: es una qüestió de testosterona...
•  Te raó: massa testosterona arreu.  Malgrat els canvis legislatius  i els recursos democràtics, el masclisme  continua pervivint i manifestant, se sobre tot en les situacions de crisi  personal o col·lectiva.  En situació de conflicte es  reactiven, s’actualitzen dos trets essencials de l’educació rebuda i del contaminat aire cultural que respirem: la competició en tant que mesura externa de la  vàlua personal. I, la possibilitat , inclús l’estímul  a la resposta violenta en front  de  conflictes que generen sentiments  de manca de control, frustració, o por: sentiments humans que cal aprendre a gestionar i a resoldre sense emprar eines violentes  des de ben petits. I es aquí on cal preguntar.se si, en el marc d’una insuficient coeducació, estan prou  contemplats i treballats aquests dos trets - tant   socialment estimulats  a mes-   que preparen els nois a esdevenir homes pretesament  “virils”.  No es lògic el que passa Si sabem que per barrejades raons físiques i culturals corren el risc de caure  en conductes  testosteroniques.. no  hauríem de  fer-ne del aprenentatge a la seva gestió i  encarrilament  un objectiu educatiu específic, una assignatura important?
• Afortunadament tenim  exemples constants d’altres  homes  que han emprat tots els seus recursos, les seves energies i autoestima  en  activitats creadores i humanitzadores. Constructives i no destructives.
•   

Aqui un article  i una entrevista interessant sobre Les dones a la masoneria
. Preparent un article.


http://www.diariodeleon.es/noticias/en-tu-blog.php?id=876775

Dones sàvies

  Hi ha moltes maneres d’enfortir la democràcia, Una de les mes efectives i menys practicades consisteix en   donar la veu a persones i col.lectius que rarament  tenen l’oportunitat –d’expressar el seu parer sobre els assumptes que afecten la  vida comuna, Des de quins marges  parlen?  En aquest cas, dels que  estableix l’edat, el  sexe i la condició social. Parlem  de  dones grans,  dones  treballadores , que viuen en barris o pobles petits. La majoria  son  mes deixebles de la vida que de les aules universitàries. Dones  grans i treballadores, que han passat la seva  vida  en un escarràs entre la cura de la vida quotidiana i l seva , sovint, doble o triple feina, experimentant en pròpia carn les conseqüències quotidianes de decisions preses  ben lluny de casa i del barri. Procedent dels “marges”  dels nuclis de poders, la seva escassa  paraula pública ha estat oïda  de forma distreta i superficial.  I, en canvi, tenen molt a dir sobre  com s’hauria d’organitzar la vida  en les nostres comunitats, 

Però vet aquí que hi ha qui les ha escoltades i les escolta. Dels  marges han sortit i surten propostes, idees,  iniciatives arrelades en la quotidianitat i l’experiència directa que assenyalen, com un dit, mancances importants i ofereixen solucions, mentre elles exerceixen el seus drets de ciutadanes. . Fa  ben pocs dies, es varen reunir a Begues,   en una trobada  del procés pre-congressual de Dones del Baix Llobregat gaire be un centenar de dones  per posar en comú les seves experiències en tant que  membres dels  “Consells de Dones sàvies” de diversos indrets del Baix Llobregat. Ben  endreçades, arreglades i rialleres, aquestes dones- que per definició i per tal de poder  ser membres dels Consells , han de tenir mes de seixanta anys, varen aportar tantes reflexions i idees que  confirmen aquest nom que tant els escau: Consell de dones s’avies que,   segons elles mateixes,  conjuguen  sovint amb el de dones àvies.. Aquesta petita gran, experiència  va començar  ja fa uns anys a  Begues de la ma de Margarida Camprubí, una experta en participació  ciutadana, amb el suport de  la  Regidorai després  alcaldessa de Begues, per tal  de col.laborar a definir com volien que funciones el seu poble. Les persones que ho varen  potenciar  varen saber veure tota la saviesa  d’aquestes dones grans .I se’ls hi va preguntar : que t’agrada del teu poble, que no t’agrada, com voldries que fos? I tantes altres preguntes....

I  el model no  solament ha tingut  la virtut de durar fins avui sinó que s’ha estès a d’altres municipis de la comarca , a Corbera, a  Sant Cosme del Prat i Sant Vicens dels Horts. Son dones grans , molt bregades en la vida i poc en títols acadèmics.  El mes interessant d’aquests Consells,  es  que expressen  la veu de la vida quotidiana, del que passa al dia a dia, de les conseqüències  de  decisions que sovint  es prenen sense pensar prou en els seus efectes sobre les persones. - En algun poble, han estat elles les que han anat a escoles i instituts i han preguntat, escoltat  i explicat. ….En d’altres llocs treballen per recuperar camins i una font emblemàtica i  en d’altres, son co-protagonistes de les millores dels barris:  M’agrada on visc, hi estic bé, diuen .

Mai la vida diària, la cura de la casa i la família, el barri , la doble o triple feina havien trobat un espai proper i alhora públic, on dir.se, unes orelles per escoltar, unes mans per prendre’n nota i un lloc on ser rebudes  i donar resposta …

 Les  experiències que es transformen en acció cívica, converteixen aquestes dones grans i sàvies  en subjectes polítics, en ciutadanes de ple dret,  en persones capaces de gestionar- mes enllà del lloc on la vida les ha  dutes - la seva vida i la del seu entorn.   Noves-velles ciutadanes  que ajuden a aprofundir una democràcia que necessita urgentment altes dosis de proximitat,  realisme i sentit comú

 Son dones grans que diuen i repeteixen,contentes, convençudes,  que aquest també es el seu temps.

Mª Dolors Renau.

Torno

 Desprès  de  dos anys d'oblit , torno a emprar el blog que es totalment nou. L'Augusto Serrano m'ha ajudat  a refrescar la memòria.

Ja ets una dona

En un moment determinat de la nostra infància, vàrem escoltar la veu de les nostres mares (emocionades de vegades, temoroses   d’altres ...) dient-nos que acabàvem de convertir-nos en “ dones”.  Als tretze , deu,  onze anys?... De fet érem encara ben nenes . Però ja sagnàvem. Un cop al mes. I vàrem haver d’aprendre  moltes coses en poc temps: a anar netes, a no fer olor, a suportar  un neguit especial els dies previs mentre seguíem tenint,  això, onze deu, dotze anys...

Actualment sembla que a  les nenes no els hi arribi la “ visita”, la menstruació. Potser se’n parla en família, però persisteix un gran silenci públic sobre un fet que  afecta, en un moment donat, la meitat de la població infantil i pre-adolescent. A elles els passen moltes coses, moltes peripècies que semblen no existir en els llocs  on aprenen a viure amb les iguals i els diferents: a les escoles. Sembla que el que passa a la meitat del alumnat d’una aula – aquest fer-se dona- es considerat molt menys important que els resultats dels  partits de futbol que es juguen, (i que de  de fet, envaeixen gaire bé  tot l’espai dels patis ). Però els passen moltes coses. Hi ha  moltes nenes que baixen en el seu rendiment escolar ja des d’una temporada abans  de tenir la seva primera menstruació, d’altres  estan neguitoses, desorientades;  el canvis hormonals , tan escandalosos a aquesta edat , fàcilment les fan irritables, inestables..

No  entenc bé quines son les raons que ens han portat a dissimular col·lectivament  les moltes contradiccions i complexes experiències que viuen les nenes en aquest període, que no es tradueixen en  paraules públiques, en cap atenció especial, ni en tenir-ho en compte, mes enllà  de les explicacions que una educació sexual, amb gravats de  caire anatòmic els hi proporcionem a les aules. Per què es fa com que  no passes res, quan tantes coses succeeixen a la meitat del alumnat?  Quines raons expliquen aquest silenci els adults responsables com si es voles amagar un esdeveniment  tant decisiu per a les nenes? O be les deixem soles amb les seves espesses angoixes, o permetem que s’arreglin entre elles en un xiuxiueix que es forma en cercles, en els racons dels patis entre rialles incomodes. Sembla alhora que tota la societat s’impacienti, no les hi doni temps  i les empenyi  a cercar una identitat  eròtica prematura , que es va avançant en el tems , que es  disfressa amb els primers maquillatges, les faldilles curtes i exhibicionistes , de vegades des dels vuit, nou anys .... I em pregunto el perquè  hi ha aspectes vitals de la vida de les nenes, de les futures dones, potser els mes específic , que no em sabut encara tractar col·lectivament amb tot el respecte, la naturalitat i el rigor que calen. Aspectes de la vida femenina que haurien de formar part del nucli dur de l’educació de nens i nenes  i que es tracten com d’incògnit, mentre perdem la ocasió d’ensenyar a respectar la igualtat  , si, però també  les diferencies existents, que ens fan justament mes complerts com a essers humans.

Quina es la nostra responsabilitat com a dones que hem lluitat per la igualtat? Temem generar burles  en un mon que encara avui en dia mesura  el valor dels fets mitjançant  criteris misògins? ?

M’ho pregunto. I ho pregunto a tota persona interessada en educar per una societat mes igualitària i alhora mes plural i diversa, que valori les capacitats i experiències femenines com a art dels trets humans necessaris per a la convivència i el creixement humà. I per això, les mes delicades d’aquestes experiències existents han de tenir un nom, un espai  en el pensament i en la practica educativa  de nens i nenes, els homes i dones del demà.

Son bellas la arrugas

Con el declive   del modelo patriarcal de familia y el brutal avance de los deshumanizados modelos económicos   basados en la competitividad global  e individual,  las personas mayores han ido perdiendo el lugar que ocupaban  tanto en la vida  familiar como  en  el reconocimiento social.  Están desapareciendo  el traro deferente, el respeto por la sabiduría y el trabajo acumulados utilizando para ello  dos tipos de discurso que, aunque distintos, van   invisibilizando valores profundamente humanos. El filósofo Reyes Mate en el prólogo  de  unos de  sus estupendos libros y  refiriéndose a una  respuesta de la administración  al inevitable paso del tiempo, dice haberse sentido  “descatalogado.” No es un caso único. La desvalorización social se expresa de forma cotidiana,  de mil formas distintas. Desde los estamentos oficiales, por un lado, y es tan solo un ejemplo,  se exhiben machacones cálculos sobre el coste de las pensiones actuales e incluso en una  fría operación matemática se calcula lo que va a representar mantenerlas dentro de cincuenta años. Se sueltan las cifras con la contundencia de lo  científicamente  incontestable, como si no hubiera otra forma  de priorizar ni calcular. Se hace, además, cuando nadie sensato es capaz de prever lo que va a ser de este mundo dentro de cincuenta años.  Otras  formas de ocultamiento de la existencia de mayores,  van apareciendo, algunas mejor intencionadas que otras. El benevolente olvido de su existencia  se acompaña a menudo de específicos fenómenos de negación.   Algunos nos recuerdan aquella época en que se negaban los efectos de la menopausia sobre las mujeres atribuyendo  su  malestar estrictamente a causas psicológicas y sociales. En este caso  es frecuente  toparse con escritos y trabajos que  tienden a trivializar  y alegremente desdramatizar las diferencias que establece el paso del tiempo en los cuerpos y las mentes de  hombres y mujeres, negación que podría  simbólicamente resumirse en aquel afortunado eslogan “ la arruga es bella…”. Pero a la vez, se expande un potente mercado que ofrece ocultar el paso del tiempo y sus consecuencias mediante operaciones estéticas, cremas milagrosas, autoayudas varios etc. etc.  Lo cierto  es que, las personas mayores resultan  socialmente poco relevantes como seres humanos completos y  se les suele ver  frecuentemente, como farragoso objeto de  gasto o también  en tanto objeto de un ávido mercado.   De vez en  cuando, sin embargo, aparecen discursos tan sensatos como los que .expone  Phyllis Korkky en un articulo reciente.. Basándose en una serie de estudios nos dice que un cerebro anciano es más lento pero también mas sabio y utiliza su saber acumulado para responder mejor en  muchas situaciones, Sabiduría que consta de tres ingredientes clave: conocimiento, reflexión y compasión, La vejez, es una etapa mas de la vida, según Eric Ericsson: la ultima, cierto, con sus problemas…. Pero ¿no tiene sus problemas ser niño? ¿O joven? ¿O adulto responsable?

¿Y las mujeres? Viven más que los hombres, tal como confirman las estadísticas.   A menudo disponen de una jugosa experiencia: están acostumbradas a cuidar de la vida, mantener la casa, ocuparse de múltiples  exigencias fundamentales para que los hijos crezcan, se hagan fuertes y buenas personas….  Su sabiduría es amplia, aunque anónima, enraizada en la cotidianidad  de la vida,  próxima a los avatares del cuerpo que en ellas se transforma muchas veces a lo largo de los años. Muy  a menudo, compaginan o han compaginado estas actividades con trabajos remunerados en un difícil  y costoso equilibrio.   La “naturalidad” con la que se acepta su trabajosa doble y a veces triple tarea se acompaña de demasiado  silencio publico. La sabiduría múltiple de la mujer mayor  carece  de un relato articulado,  audible, e influyente en lo público y en el ámbito cercano.   Tanto para ellos como para ellas lo importante es  llegar a , decidir sobre  la propia vida.  Se trata de llegar a un pacto entre  las limitaciones de cada momento y  el esfuerzo por mantenerse libre y gozar del vivir. Eso resulta más difícil para ellas, Las mujeres sabias deben unirse, crear  un lenguaje articulado y potente  de forma que incidan con su saber en este mundo que es el suyo y que tan necesitado está de sensatez..