Preguntes, mes preguntes
( article aparegut a El PuntAvui, 11desembre 2015
.
Al cor mateix de la civilitzada Europa, ha
esclatat un tipus de violència
diferent del “ terrorisme” que coneixíem. Aquesta no va destinada directament a les Institucions de l’Estat, responsables en ultima instancia d’altres
violències en la seva vida política internacional i de tantes errors en el camp de la integració dels immigrants
i dels seus descendents. Tampoc
aquest terrorisme ha anat dirigit contra
els bancs que tant han col·laborat a empobrir la ciutadania. Ni contra les grans corporacions. No. Sota una
justificació de tipus religiós i moral, ha estat directament dirigida a una
ciutadania sense cap defensa possible .
I aquest sol fet diferencia aquesta brutalitat de moltes altres conegudes i la
fa semblant , en quan a les víctimes, a les matances a les escoles del Estats Units
o als campaments de Oslo. El mes
esfereïdor es la distància que separa la gran crueltat
de l’agressió de la escassa responsabilitat
publica de les víctimes. Com una injustícia dins d’una altre gran injustícia. I es també un dels trets que diferencien el terrorisme actual del que coneixíem
fa uns anys.
La resposta bèl·lica del govern francès, posant en
boca de Hollande la paraula “ guerra” pot consolar
momentàniament les víctimes i oferir a la majoria dels ciutadans una imatge de gran fermesa.I enviar mes avions
a bombardejar sembla correspondre a la reacció clàssica de sempre. Però, tant el llenguatge com la resposta fan la impressió de no encaixar del tot, d’estar una mica dislocades i ser molt incomplertes donat l’abast del terrorisme actual. Perquè estem davant un terrorisme “ deslocalitzat
“, escampat. Els actors, a mes, son ciutadans
europeus, criats als barris de les nostres ciutats. Son veïns nostres.
Almenys, la ciutadania europea, però sobre tot els polítics han de preguntar. se quina part de responsabilitat tenim no tant
sols en la historia passada sinó en la recent. I formular.se preguntes vàries a partir de la primera i fonamental: perquè
fan això, que en treuen?
Vet aquí tant sols algunes a tall d’exemple:
Que cal fer amb la interessada ambigüitat dels poders europeus respecte al països on,
se sap, ajuden els terroristes amb recursos,
suports ideològics i estratègics? Es tallaran les amistoses abraçades, les compres
i vendes amb països que vulneren sistemàticament gaire be tots els drets humans,
i, molt significativament, els de les dones?
Es controlarà la venda d’ armes allà on se sap que
serveixen pels atiar conflictes?
Quines polítiques públiques s’han endegat per fer sentir els immigrants ,
els seus fills i nets que pertanyen, de veritat a Europa i als seus proclamats
valors?
En els moments difícils, als mes vulnerables , ben al
contrari del que esta passant, se ‘els hi oferirà ajut de la comunitat ( a les presons, al sortir-ne, per
ex...) Ja sabem que , en molt casos de
joves terroristes, han estat altres els que els captat en aquests moments i els
han ajudat a recuperar un determinat
tipus de dignitat
On paren els principis, els valors que estructuren la identitat
individual, la vinculació a la vida de les nostres societats, al sentiment de
pertinença i ciutadania? Qui i com s’omplen el buits que deixen
la seva absència?
A mes de l’eficàcia policial i la seva coordinació, de
l’expertesa dels serveis secrets, etc, cal
plantejar.se aquestes i moltes altres qüestions I cal fer-ho aviat. Perquè la lògica
bèl·lica no te aturador. I si la violència es muda, com ens diu H.
Arendt, s’acaben les paraules i amb elles el pensament, les preguntes civilitzadores
. I la bona política democràtica, que es , malgrat tot, una de les grans
conquestes de la convivència humana.
Mº Dolors Renau.
