martes, 24 de noviembre de 2015

Violencia: quiero comprender

Violencia: quiero comprender.

Quiero  entender porque ellos matan  y  maltratan. Porque la violencia que asesina, dispara, destruye  es casi siempre masculina salvo algunas  excepciones que confirman la regla. Es la misma violencia que  nutre el terrorismo, que lanza bombas y maneja explosivos..  No se trata de  “la agresividad” ,  esta pulsión  tan masculina como femenina,  sino de la expresión violenta de la misma que, aceptémoslo, está  casi siempre protagonizada por hombres.  .
Cierto que la  violencia satura el aire que respiramos, la tele que miramos distraídamente,  los juegos  y vídeo- juegos con los que nuestros hijos y nietos  varones van aprendiendo  como  es el mundo en que viven y qué es lo que les toca – a ellos en tanto que varones- hacer en él.  Aprenden  de mil maneras, explicitas muchas veces e implícitas muchas más,  que ser hombre- joven  varón o niño , llegar a ser un auténtico  hombre  digno de tal nombre y digno, por ello de   representar a toda la humanidad ( es decir a  Hombres y mujeres...) implica  poseer  unas determinadas  cualidades de firmeza, competitividad sin las que no son completos. Y que,  en caso necesario no  deben amilanarse  ante el uso de la violencia: el hombre debe poder ejercerla  sin que le tiemble la mano. ¿Exagero?  No creo. Los datos estadísticos dan  razón de estas afirmaciones. Y muchas reflexiones recientes  siguen este mismo camino.
En estos  últimos  días  estamos viviendo una gran conmoción ciudadana e institucional causada por los  atentados terroristas. Hemos visto innumerables  veces, casi de forma invasiva  en  televisión,   imágenes de  violencia,  miedo y terror. A menudo para airear un poco el espíritu, hemos  buscado algo distinto en algún otro canal.  Sin mucho éxito. Incluso en algún momento he tenido la impresión de cierta confusión: la película que  me ofrecían,  algunos anuncios  de juegos y juguetes, la series,  resultaban ser extrañamente parecidos a lo que mostraban las noticias: no había forma de escapar de la  violencia. Y esta no es una situación excepcional: el baño de violencia es cotidiano, casero, familiar. Nos lo comemos con la sopa que engullimos en la cena.  Nos habituamos y lo que es peor, habituamos a los jóvenes, no solo a su existencia cotidiana, sino que les comunicamos que la violencia es algo innato, natural  y es  un recurso del que se puede echar mano en caso necesario. Cada  dio reciben clases prácticas en la tele, en los vídeo juegos  y en el adoctrinamiento sutil  que procede de los estereotipos que producen el márquetin,  los descontrolados patios de los colegios,   algunas exhibiciones deportivas de masas  mientras se les inculca cierta dureza en sus conductas y  se desvalorizan algunas de las más importantes y necesarias virtudes  humanas
Solo falta que esta “naturalización” de la violencia, esta habitación  cotidiana a su uso halle ocasiones para actualizarse. Que pase de lo visto, imaginado o jugado a la realidad.  Es un gran salto, sí. Pero es un salto que se da. Se da  cuando  el juego se carga de ideología justificativa, se carga de “razones” (en el caso de la violencia armada y del terrorismo…) o cuando, en el ámbito personal se pone en cuestión algo tan íntimo, tan intransferible como aquellos rasgos que definen nuestra identidad. Cuando se cuestionan  de forma radical, profunda el núcleo mismo de lo que se ha venido entendiendo por “virilidad” y que resulta intolerable, ante lo que se está desarmado... Y entonces se echa mano del recurso último, el tolerado, visto, aceptado por toda la cultura, el que está impregnando el aire  que se respira y que integra, aunque no se diga con estas palabras, uno de los valores de la identidad viril. Y entonces estalla la catástrofe Porque este cuestionamiento intolerable para ellos suele producirse en la intimidad, en los nexos más íntimos, en los núcleos personales recónditos donde ellos  tienen la impresión de que se juega su ser Hombre Su poder. Su autoestima. Y la violencia machista  estalla entonces hasta las ultimes consecuencias…
No hay más camino, a la larga que prestar mucha atención y esfuerzos a la educación de los niños-varones, para ayudarles a construir identidades más colaborativas y meno competitivas, a canalizar su agresividad de forma civilizada y no a puñetazos, a aceptar sus fragilidades y miedos, a encauzar sentimientos y darles nombre: solo la violencia es muda, nos dice Hanna Arend…  Aprender a respetar al diferente forma parte de este catálogo de  medidas. Y también hay, que deshacer el nudo interno que atenaza a mujeres y niñas   para que avancen en su capacidad de denunciar, actuar crear y hacer respetar sus básicos derechos humanos. Y luchar abiertamente para que la cultura, los medios   dejen de estimular la violencia , de normalizarla, de hacerla digerible  y casi amable .. Y  hay que feminizar la política no solo en sus contenidos, sino en sus métodos mediante la acción de mujeres que tengan muy claro que la igualdad, los derechos humanos, los diálogos y lo pactos deben substituir a las imposiciones, la competencia constante,  las violencias  y las armas.... Cuan largo me lo fiais, Sancho ..
Sé que es como una larga carta a los Reyes  Magos. Pero a veces, las cartas, llegan a sus destinos. Y son leídas.

Mª Dolors Renau.
 


sábado, 21 de noviembre de 2015

 I aquest altre article que va apareixer a El Punt Avui fa uns dies.


Fer-se gran.
Fer.se  gran,  viure molts anys es una benedicció. No es una situació “ “residual “ a la que ens cal conformar-nos pacientment . Ni una entristida contemplació del passat. Es una etapa mes de la vida, continua essent el nostre temps. Una etapa amb els seus problemes , les seves limitacions i les seves virtuts. Es que no tenen  dificultats els infants, el adolescents ,els joves, els adults?  La gran diferencia es que- mes enllà de l’energia disponible-  en totes aquestes etapes  anteriors  es pot projectar el futur obert , oblidar  la vulnerabilitat  i pensar.se gaire be etern.  Es una benedicció  perquè en els  últims anys, dins els límits  imposats per la consciència  de la nostra vulnerabilitat tardanament descoberta podem ser,  sovint som o volem ser ,  en primer lloc  subjectes actius de la nostra vida i fer respectar la nostra dignitat . I això malgrat que la vellesa , te, en la cultura actual  propera  poca  visibilitat i  mala premsa . I es  devaluada de moltes maneres que van  des del  silenci a  l’aprofitament per part del mercat que promet joventut eterna; des de el  recordatori constant del  cost de les pensions  fins a les actituds infantilitzants i paternalistes que  semblen voler identificar vellesa i minusvàlua . No es així en d’altres cultures  que, en això,  ens donen un bon exemple de civilització ..
Ser subjectes vol dir lluitar perquè  es respecti  la tria que fem sobre la forma de viure  i també  de  no viure. De morir. Potser d’aquesta ultima part se’n  parla mes . Com  en  d’altres cassos, ha estat la casuística escampada pels mitjans de comunicació la que ha revifat  un  debat antic i no  ben resolt: el que  es produeix quan es tracta del dret a una mort digna . Es dona voltes al  significat d’aquest dret – ja reconegut a casa nostra- i al que implica  la seva practica. Es tracta de deixar la vida amb el mínim de sofriment inútil i sense perdre el  la  dignitat que ens mereixen tots i cada un dels humans.   Però,  de què parlem quan parlem de dignitat?   Alguns exemples tenim de situacions en les que  es rep un tracta poc dignificador sobre tot quan hi ha en joc el cos :  hi ha coses que no s’ensenyen, que pertanyen a la intimitat , que sembla que ens degraden si es mostren en públic... Això sol passar i n’és tant sols un exemple,  quan malat , s’és tractat   com una part , un tros del tot que entorpeix el funcionament , com una peça de motor a adobar: un fetge, una cama, un cor.... Normalment aquest enfoc s’acompanya d’un llenguatge infantil   “ aixeca el culet ...” oi, maco que em deixes el braç”,....? O simplement se l’ignora, es decideix per ell , s’hi parla poc,  malgrat s’hagin signat tots els permisos.......En tot cas, les malalties  i la forma en que son tractades resulten  ser un tast amarg de com considerem els essers quan estan fràgils . S’oblida,  tant pels vells com pels malats ,   que no estem mai en front d’un objecte, d’un infant  o un inepte , sinó d’un  subjecte  carregat de dignitat que vol mantenir la seva capacitat de triar, pensar i opinar.
Una llarga vida es valuosa.  Ens permet  fer us de l’experiència i de la historia per comunicar-nos amb els altres i envers nosaltres mateixos d’una altre manera. Permet reparar errors, re composar relacions, i aprendre constantment de les altres generacions  i d’aquells que, havent rebut de nosaltres, ens retornen saviesa  posada al dia. Cal extreure  de l’experiència viscuda  i del valor  de la memòria , que és sempre viva i canviant, per reconstruir amb ella noves fores de conèixer i sentir.  Doncs, per molts anys...



RETORN DECIDIT: NOVEMBRE 2015

 Avui, 21 de novembre del 2015 retorno al Blog . I aquesta vegada espero durar. Aviso 
Tinc uns quants articles per penjar , potser el que mes m'interessa, es l'ùltim, aparegut a Elcugatenc, el diari digital de Sant Cugat, sobre La Cosa



La Cosa.
 La Cosa, ( amb majúscules...) ha entrat a les nostres vides, d’una forma paulatina, amb un aspecte de total innocència ha fet el seu camí  vestida,  primer, amb un llenguatge civilitzat I ha entrat  carregada,  nodrida, ben nodrida,  de moltes i pregones emocions . Per això s’ha engreixat tant, les emocions costen d’encarrilar  be i van ocupant cada cop mes espai . La Cosa ja esta instal·lada  al nostra medi quotidià i en qualsevol moment del dia i en mig de qualsevol activitat, pot fer la seva aparició:  de vegades , amb bons modus demana permís per entrar, de vegades irromp  amb brusquedat  en mig una conversa amistosa , de vegades entra per la finestra  des del carrer o s’instal·la a la saleta  a través de la televisió o te la trobes de bon matí a l’hora  del cafè i esmorzar, a la taula del costat. O al forn, fent la cua.  Te mil maneres de fer-se present. De forma que ara , malgrat el seu aspecte innocent  ja la tenim arreu,... Fins aquí, encara. 
El pitjor es quan apareix , primer  discretament,  tremolosa i educada  entre riures i bromes en les converses dels amics de tota la vida. I sense saber ni com ni perquè, es fa la mestressa de la conversa, seu a la cadira del centre, entre vosaltres o el que es pitjor, s’enfila a sobra la taula i vol dirigir el cotarro.   Però on la seva presencia resulta realment molesta de vegades des del primer plat  es  a l’hora de dinar en família.. La Cosa, com que sap que ocupa molt espai , que es capaç de tapar totes les altres converses i fer estralls en la vida emocional dels membres de la família, prefereix transformar-se en una mena de núvol tòxic que embolcalla  d’un  silenci preventiu la gent que s’estima i es necessita cada dia.   Però el seu caràcter gasós  no deixa d’estar present  i desprèn , lentament, un cert aire asfixiant que poc a poc enrareix l’aire, pot ser que arribi a liquar-se i el que es pitjor, es torni , així , de cop en una massa solida, potent, amb  textura de roca que pot caure en mig de la sopera o dels postres, i faci que a tothom li agafi la pressa per  marxar sense fer el cafè ni la xerrada final.  Algunes famílies han fet un pacte de silenci sobre la Cosa , hi ha amics de tota la vida que  continuen veient-se amb la condició- explicita  o implícita-de mantenir la Cosa  a les fronteres del pensament de cada u, rere els murs  d’allò que no es converteix  en paraules....La Cosa ens ha atrapat a tots i de la mateixa manera que esperem  l’estiu perquè la grip deixi de fer els seus estralls, esperem  que redueixi una mica el seu volum, deixi d’estar present arreu, s’encarrilin les emocions que la sustenten i  puguem tornar a parlar de mil coses  sense haver d’emprar la prudència entre els amics. I mentre, en cal vacunar-nos ben vacunats , evitar la seva presencia en els refugis dels afectes  personals i mirar de protegir la nostra salut mental  i col·lectiva  ocupant-nos també  dels mil d’altres problemes que  subsisteixen amagats i retardats per l’actual situació.
Perquè hi ha vida mes enllà de la Cosa


 Esperem que , de la mateixa manera que s’ha anat engreixant i ocupa massa espai,.
Perquè hi ha vida mes enllà de la Cosa..