Preguntes,  mes preguntes 

  ( article aparegut a El PuntAvui, 11desembre 2015

.

Al cor mateix de la civilitzada Europa,  ha   esclatat  un tipus de   violència  diferent del “ terrorisme” que coneixíem.  Aquesta  no  va destinada  directament a les Institucions de l’Estat,  responsables en ultima instancia d’altres violències en  la seva  vida  política internacional  i de tantes  errors en el camp de la integració dels  immigrants  i dels seus  descendents. Tampoc aquest terrorisme ha anat dirigit  contra els bancs  que  tant han col·laborat a  empobrir la ciutadania. Ni  contra les grans corporacions. No. Sota una justificació de tipus religiós i moral, ha estat directament dirigida a una ciutadania  sense cap defensa possible . I aquest sol fet diferencia aquesta brutalitat de moltes altres conegudes i la fa semblant , en quan  a les víctimes,  a les matances a les escoles del Estats Units o als campaments  de Oslo. El mes esfereïdor es la distància  que separa la   gran crueltat de l’agressió de la escassa responsabilitat  publica de les víctimes. Com una injustícia dins d’una altre gran  injustícia. I es també un dels trets que  diferencien el terrorisme actual del que coneixíem fa uns anys.

La resposta bèl·lica del govern francès, posant en boca de Hollande la paraula “ guerra”   pot consolar  momentàniament les víctimes i oferir a la majoria dels ciutadans  una imatge de gran fermesa.I enviar mes avions a bombardejar sembla  correspondre a la reacció  clàssica de sempre. Però, tant el  llenguatge com la resposta    fan la impressió de no encaixar  del tot, d’estar una mica dislocades  i ser molt incomplertes  donat l’abast del terrorisme  actual. Perquè estem davant un terrorisme “ deslocalitzat “, escampat. Els actors, a mes,  son ciutadans europeus, criats als barris de les nostres ciutats. Son  veïns nostres.  Almenys, la ciutadania europea, però  sobre tot els polítics han  de preguntar. se  quina part de responsabilitat tenim no tant sols en la historia passada sinó en la recent. I formular.se preguntes vàries  a partir de la primera i fonamental: perquè fan això, que en treuen?

 Vet aquí  tant sols algunes a tall d’exemple:  

Que cal fer amb la interessada ambigüitat  dels poders europeus respecte al països on, se sap, ajuden  els terroristes amb recursos, suports ideològics i estratègics? Es  tallaran les amistoses abraçades, les compres i vendes amb països que vulneren sistemàticament gaire be tots els drets humans, i, molt significativament, els de les dones?

Es controlarà la venda d’ armes allà on se sap que serveixen pels atiar conflictes?

Quines polítiques públiques  s’han endegat per fer sentir els immigrants , els seus fills i nets que pertanyen, de veritat a Europa i als seus proclamats valors?

En els moments difícils, als mes vulnerables , ben al contrari del que esta passant, se ‘els hi oferirà  ajut de  la comunitat ( a les presons, al sortir-ne, per ex...) Ja sabem que , en  molt casos de joves terroristes, han estat altres els que els captat en aquests moments i els han  ajudat a recuperar un determinat tipus de dignitat

On paren els principis,  els valors que estructuren la identitat individual, la vinculació a la vida de les nostres societats, al sentiment de pertinença i ciutadania?  Qui  i com s’omplen el buits  que deixen  la seva absència?

A mes de l’eficàcia policial i la seva coordinació, de l’expertesa  dels serveis secrets, etc, cal plantejar.se aquestes i moltes altres qüestions I cal fer-ho aviat. Perquè la lògica bèl·lica  no te aturador. I  si la violència es muda, com ens diu H. Arendt, s’acaben les paraules i amb elles el pensament, les preguntes civilitzadores . I la bona política democràtica, que es , malgrat tot, una de les grans conquestes de la convivència  humana.

Mº Dolors Renau.