Fer-se gran.
Fer.se gran, viure molts anys es una benedicció. No es una
situació “ “residual “ a la que ens cal conformar-nos pacientment . Ni una entristida
contemplació del passat. Es una etapa mes de la vida, continua essent el nostre
temps. Una etapa amb els seus problemes , les seves limitacions i les seves
virtuts. Es que no tenen dificultats els
infants, el adolescents ,els joves, els adults? La gran diferencia es que- mes enllà de
l’energia disponible- en totes aquestes
etapes anteriors es pot projectar el futur obert , oblidar la vulnerabilitat i pensar.se gaire be etern. Es una benedicció perquè en els
últims anys, dins els límits
imposats per la consciència de la
nostra vulnerabilitat tardanament descoberta podem ser, sovint som o volem ser , en primer lloc subjectes actius de la nostra vida i fer
respectar la nostra dignitat . I això malgrat que la vellesa , te, en la
cultura actual propera poca visibilitat i mala premsa . I es devaluada de moltes maneres que van des del
silenci a l’aprofitament per part
del mercat que promet joventut eterna; des de el recordatori constant del cost de les pensions fins a les actituds infantilitzants i
paternalistes que semblen voler
identificar vellesa i minusvàlua . No es així en d’altres cultures que, en això,
ens donen un bon exemple de civilització ..
Ser subjectes vol dir lluitar perquè es respecti
la tria que fem sobre la forma de viure
i també de no viure. De morir. Potser d’aquesta ultima
part se’n parla mes . Com en
d’altres cassos, ha estat la casuística escampada pels mitjans de
comunicació la que ha revifat un debat antic i no ben resolt: el que es produeix quan es tracta del dret a una
mort digna . Es dona voltes al
significat d’aquest dret – ja reconegut a casa nostra- i al que
implica la seva practica. Es tracta de
deixar la vida amb el mínim de sofriment inútil i sense perdre el la dignitat que ens mereixen tots i cada un dels
humans. Però, de què parlem quan parlem de dignitat? Alguns
exemples tenim de situacions en les que
es rep un tracta poc dignificador sobre tot quan hi ha en joc el cos : hi ha coses que no s’ensenyen, que pertanyen a
la intimitat , que sembla que ens degraden si es mostren en públic... Això sol
passar i n’és tant sols un exemple, quan
malat , s’és tractat com una part , un tros del tot que entorpeix
el funcionament , com una peça de motor a adobar: un fetge, una cama, un cor....
Normalment aquest enfoc s’acompanya d’un llenguatge infantil “ aixeca el culet ...” oi, maco que em deixes
el braç”,....? O simplement se l’ignora, es decideix per ell , s’hi parla poc, malgrat s’hagin signat tots els permisos.......En
tot cas, les malalties i la forma en que
son tractades resulten ser un tast amarg
de com considerem els essers quan estan fràgils . S’oblida, tant pels vells com pels malats , que no
estem mai en front d’un objecte, d’un infant
o un inepte , sinó d’un subjecte
carregat de dignitat que vol mantenir la seva capacitat de triar, pensar
i opinar.
Una llarga vida es valuosa. Ens permet fer us de l’experiència i de la historia per
comunicar-nos amb els altres i envers nosaltres mateixos d’una altre manera. Permet
reparar errors, re composar relacions, i aprendre constantment de les altres
generacions i d’aquells que, havent
rebut de nosaltres, ens retornen saviesa
posada al dia. Cal extreure de l’experiència
viscuda i del valor de la memòria , que és sempre viva i
canviant, per reconstruir amb ella noves fores de conèixer i sentir. Doncs, per molts anys...
No hay comentarios:
Publicar un comentario