Sarajevo

Rímel negre a les pestanyes.

Ulls opacs com  pous sense aigua.

Crits de guerra  en llavis  rojos,  

Somrís  grec  de  quieta estàtua  .

Parla una llengua aspirada.

Vestit  morat balder i  flonjo

Collet blanc de   punta  esquinçada  

Massa cops emmidonada

Camina talons difícils.

Mans  d’ungles vermelles    

Que assenyalen,  dits en flames,

Una  ardent absència.

Assenyalen

Un espai  minso de terra:  

una creu petita i blanca

amb una data: seixanta  set – noranta quatre

sota un  ramell  de flors   tendres .

Una  creu petita i blanca  

com milers  d’altres

En el  camp de futbol  i festa

De quan la ciutat jugava.

De quan al mercat

S’hi venia  fruita i  verdura fresca

I els forns coïen pastissos

I cada mati,  el seu pa tendre

I els firaires cridaven

I  els infants reien en tres llengües

I molts resaven

I d’altres no ho feien.

Si els franctiradors disparen, que disparin

La dona  morena ,   d’ungles vermelles

Es vesteix a poc a poc, peça a peça:

Em poso el  vestit brillant  de  tanta   planxa freda

M’encenc el llavis  amb  el color de    sang  tendra

I perfilo els  ulls guerrers  amb  dol de  llapis negre

I em calço sabata alta.

No vull córrer, ni amagar-me ni mirar enrere.

Si els franctiradors disparen, que disparin

Estesa a terra serè mes bella.

Sant Cugat. Agost-setembre 2015

I

 n poema  una mica mes antic