Aqui va l'ultim poema escrit aquestes festes.

Els homes ploren

Els homes ploren.

Com un roc contra el vidre de la finestra

Es trenquen en mil  bocins

Ploren alguns.

0 tots  ploren, alguna nit .

Homes que venen  de lluny

amb els peus nus: han perdut les sabates

pels deserts o a les aigües del mar nostre

a tocar de platja.

Seuen molt  junts sobre la sorra. Arraulits, .  

atien focs  amb   branquillons i   brossa.

Les miren, les miren:

tremolen massa les flames, única llum en   la nit ..

son ells que ploren i ploren.

O a ciutat, confosos amb  l’ombra de les parets     

 caminen i caminen 

pels  carrers  d’altaveus amb llums de purpurina  

a les golafres  boques   de les botigues.

I els que van carregats de paquets passen.

Parlen i riuen

Ells  caminen i  caminen.

Però l’aire  a  platja  i  a ciutat   

put a aigua estancada,  a llàgrima no recollida.   

I ja no es respira be

i la gent  s’explora  el rostre al mirall de casa

o se’n  va al metge,

o s’embolica  amb paper de cel·lofana i   plastilina,

i es fa fotos tot el dia  per  assegurar-se.

 I   parlen i riuen

Mentre, els    homes ploren     avergonyits:  

 han perdut els ceptres, l’escut  i les armes  

rebuts d’aquells   pares allunyats i antics 

que els armaren cavallers amb un missatge:

Plorar es cosa de dones i d’infants petits

Els han mentit.

Els homes volen braços i no barques, terra i no aigua

Ulls que els mirin i vegin i veus que els parlin

I un llit i sostre

 i  pa i  roses

I  plorar sense vergonya com  les dones i  els infants petits.

Sant Cugat, 2 gener 2016

..

Preguntes,  mes preguntes 

  ( article aparegut a El PuntAvui, 11desembre 2015

.

Al cor mateix de la civilitzada Europa,  ha   esclatat  un tipus de   violència  diferent del “ terrorisme” que coneixíem.  Aquesta  no  va destinada  directament a les Institucions de l’Estat,  responsables en ultima instancia d’altres violències en  la seva  vida  política internacional  i de tantes  errors en el camp de la integració dels  immigrants  i dels seus  descendents. Tampoc aquest terrorisme ha anat dirigit  contra els bancs  que  tant han col·laborat a  empobrir la ciutadania. Ni  contra les grans corporacions. No. Sota una justificació de tipus religiós i moral, ha estat directament dirigida a una ciutadania  sense cap defensa possible . I aquest sol fet diferencia aquesta brutalitat de moltes altres conegudes i la fa semblant , en quan  a les víctimes,  a les matances a les escoles del Estats Units o als campaments  de Oslo. El mes esfereïdor es la distància  que separa la   gran crueltat de l’agressió de la escassa responsabilitat  publica de les víctimes. Com una injustícia dins d’una altre gran  injustícia. I es també un dels trets que  diferencien el terrorisme actual del que coneixíem fa uns anys.

La resposta bèl·lica del govern francès, posant en boca de Hollande la paraula “ guerra”   pot consolar  momentàniament les víctimes i oferir a la majoria dels ciutadans  una imatge de gran fermesa.I enviar mes avions a bombardejar sembla  correspondre a la reacció  clàssica de sempre. Però, tant el  llenguatge com la resposta    fan la impressió de no encaixar  del tot, d’estar una mica dislocades  i ser molt incomplertes  donat l’abast del terrorisme  actual. Perquè estem davant un terrorisme “ deslocalitzat “, escampat. Els actors, a mes,  son ciutadans europeus, criats als barris de les nostres ciutats. Son  veïns nostres.  Almenys, la ciutadania europea, però  sobre tot els polítics han  de preguntar. se  quina part de responsabilitat tenim no tant sols en la historia passada sinó en la recent. I formular.se preguntes vàries  a partir de la primera i fonamental: perquè fan això, que en treuen?

 Vet aquí  tant sols algunes a tall d’exemple:  

Que cal fer amb la interessada ambigüitat  dels poders europeus respecte al països on, se sap, ajuden  els terroristes amb recursos, suports ideològics i estratègics? Es  tallaran les amistoses abraçades, les compres i vendes amb països que vulneren sistemàticament gaire be tots els drets humans, i, molt significativament, els de les dones?

Es controlarà la venda d’ armes allà on se sap que serveixen pels atiar conflictes?

Quines polítiques públiques  s’han endegat per fer sentir els immigrants , els seus fills i nets que pertanyen, de veritat a Europa i als seus proclamats valors?

En els moments difícils, als mes vulnerables , ben al contrari del que esta passant, se ‘els hi oferirà  ajut de  la comunitat ( a les presons, al sortir-ne, per ex...) Ja sabem que , en  molt casos de joves terroristes, han estat altres els que els captat en aquests moments i els han  ajudat a recuperar un determinat tipus de dignitat

On paren els principis,  els valors que estructuren la identitat individual, la vinculació a la vida de les nostres societats, al sentiment de pertinença i ciutadania?  Qui  i com s’omplen el buits  que deixen  la seva absència?

A mes de l’eficàcia policial i la seva coordinació, de l’expertesa  dels serveis secrets, etc, cal plantejar.se aquestes i moltes altres qüestions I cal fer-ho aviat. Perquè la lògica bèl·lica  no te aturador. I  si la violència es muda, com ens diu H. Arendt, s’acaben les paraules i amb elles el pensament, les preguntes civilitzadores . I la bona política democràtica, que es , malgrat tot, una de les grans conquestes de la convivència  humana.

Mº Dolors Renau.

 Sarajevo

Rímel negre a les pestanyes.

Ulls opacs com  pous sense aigua.

Crits de guerra  en llavis  rojos,  

Somrís  grec  de  quieta estàtua  .

Parla una llengua aspirada.

Vestit  morat balder i  flonjo

Collet blanc de   punta  esquinçada  

Massa cops emmidonada

Camina talons difícils.

Mans  d’ungles vermelles    

Que assenyalen,  dits en flames,

Una  ardent absència.

Assenyalen

Un espai  minso de terra:  

una creu petita i blanca

amb una data: seixanta  set – noranta quatre

sota un  ramell  de flors   tendres .

Una  creu petita i blanca  

com milers  d’altres

En el  camp de futbol  i festa

De quan la ciutat jugava.

De quan al mercat

S’hi venia  fruita i  verdura fresca

I els forns coïen pastissos

I cada mati,  el seu pa tendre

I els firaires cridaven

I  els infants reien en tres llengües

I molts resaven

I d’altres no ho feien.

Si els franctiradors disparen, que disparin

La dona  morena ,   d’ungles vermelles

Es vesteix a poc a poc, peça a peça:

Em poso el  vestit brillant  de  tanta   planxa freda

M’encenc el llavis  amb  el color de    sang  tendra

I perfilo els  ulls guerrers  amb  dol de  llapis negre

I em calço sabata alta.

No vull córrer, ni amagar-me ni mirar enrere.

Si els franctiradors disparen, que disparin

Estesa a terra serè mes bella.

Sant Cugat. Agost-setembre 2015

I

 n poema  una mica mes antic

La meva germana

  La germana  desconeguda..

Arriba feixuc   per l’artèria  del temps.

S’ha anat fent  vell el record

.

A la   tèrbola galeria d’infància  

Ocupa un  reco  fosc  i petit:

la seva   imatge gastada, en blanc i negre penja

a la paret del  menjador  de casa.

I la ma de la mare  l’assenyala,  

amb  els seus   llavis  prims tallats de   sospirs

Es  la vostra  germana, dos dies abans d’operar-la

Abans d’  entrar al quiròfan i amb els ulls brillants, va dir

Quanta fireta  hi ha en aquesta casa.

El pare  calla i se la mira

Amb els seus  ulls  d’estany verd que tot  ho  guarda

Fireta. Fireta...

Tisores,  palanganes i bisturís,.

La imatge  en blanc i   negre,

Te  els ulls i  cabells foscos   de la mare

I un llaç al cap

I als llavis un mig , temorós  somriure.

Com qui no sap..

I darrera , la  fireta penjada en  la cuina de joguina 

i un gros  colleró a la ma

I un  jersei de punt brodat  i una  curta faldilla

 I  sabates noves i  mitjonets blancs

Tenia dos anys i mig .

I    va  marxar  amb la  fireta que no era de joguina.

Però he descobert el racó  on  s’arraulia  la imatge

i li he   fet espai  al  menjador de casa

per  penjar-hi  emmarcada  amb  fusta nova la foto antiga .

I  poder, així, de tant en tant  mirar-la  

I dir-li : T’he trobat  a faltar, germana gran-petita

Que curta,  forta  i  fonda   va ser la seva petjada.

 Oi, mare?

.

 Sant Cugat, 27 novembre 2015

No tinguis por

 Avui, just abans de tantes festes, penjo aquest poema que vaig escriure fa poc.

No  tinguis por

No giris el rostre

No tinguis por.

 No et  tapis  les orelles amb els dits

Quan sentis  com tremola   el  terra,  

 el  retruny  proper dels tambors

l’esglai   esmolat dels  seus  crits. 

I els xiscles de les sirenes.

No giris mes el  teu rostre.

No tapis  els ulls amb els  dits

Ni esperis l’arribada de la pau  

Just quan caigui la nit..

Se  que tens  els peus cansats. I a les mans balbes

 hi dus pilotes,  llapisos de colors i nines

 enlloc   de bombes pistoles i dagues

I a la boca, en lloc de    crits de guerra

 T’hi neixen   versos cançons i paraules...

.

No llencis  aquests tresors per la finestra

 Ni temis l’escomesa del dolor  del altre .

No s’ aturarà el batec del  teu cor

Ni t’ennuegaran les  teves llàgrimes .

Fes  espai pels bressol dels  orfes

llençats, cucs petits,   sobre la sorra-

Posa  els teus gastats  palmells

 Sobre    els ulls esbatanats  del rostre  

d’aquests infants que   just   estrenen  

vida,  terror  i pell.

Potser així,   tacte, oïda i  mirada,

com aigua tossuda i mansa

 filtri   la sorra del desert fent-t’hi créixer ,  

herbes,  plantes, , flors i  arbres,  

que acompanyin, com un  llarg   estel,

 el   seu camí  fins a les barques,

i per la incerta mar  arribin a la platja

   .

I a les fronteres, la  tranquil·la insistència de l’aigua

 rosegui,  pacient,    filferros i tanques

I esberli qualsevol mur i  sense por

amb les  runes  els  orfes se’n  facin cases.

que aixopluguin vides sense dol.

Vides altres..

I    les cendres de tantes flames  es tornin  

 paraula , diàleg i pacte.

No tinguis por..

Deixa el sofriment assaonar  la teva casa

Sant Cugat , agost –setembre  15

Veient les imatges de les fronteres europees . La policia barra el pas als fugitius.

Violencia: quiero comprender

Violencia: quiero comprender.

Quiero  entender porque ellos matan  y  maltratan. Porque la violencia que asesina, dispara, destruye  es casi siempre masculina salvo algunas  excepciones que confirman la regla. Es la misma violencia que  nutre el terrorismo, que lanza bombas y maneja explosivos..  No se trata de  “la agresividad” ,  esta pulsión  tan masculina como femenina,  sino de la expresión violenta de la misma que, aceptémoslo, está  casi siempre protagonizada por hombres.  .

Cierto que la  violencia satura el aire que respiramos, la tele que miramos distraídamente,  los juegos  y vídeo- juegos con los que nuestros hijos y nietos  varones van aprendiendo  como  es el mundo en que viven y qué es lo que les toca – a ellos en tanto que varones- hacer en él.  Aprenden  de mil maneras, explicitas muchas veces e implícitas muchas más,  que ser hombre- joven  varón o niño , llegar a ser un auténtico  hombre  digno de tal nombre y digno, por ello de   representar a toda la humanidad ( es decir a  Hombres y mujeres...) implica  poseer  unas determinadas  cualidades de firmeza, competitividad sin las que no son completos. Y que,  en caso necesario no  deben amilanarse  ante el uso de la violencia: el hombre debe poder ejercerla  sin que le tiemble la mano. ¿Exagero?  No creo. Los datos estadísticos dan  razón de estas afirmaciones. Y muchas reflexiones recientes  siguen este mismo camino.

En estos  últimos  días  estamos viviendo una gran conmoción ciudadana e institucional causada por los  atentados terroristas. Hemos visto innumerables  veces, casi de forma invasiva  en  televisión,   imágenes de  violencia,  miedo y terror. A menudo para airear un poco el espíritu, hemos  buscado algo distinto en algún otro canal.  Sin mucho éxito. Incluso en algún momento he tenido la impresión de cierta confusión: la película que  me ofrecían,  algunos anuncios  de juegos y juguetes, la series,  resultaban ser extrañamente parecidos a lo que mostraban las noticias: no había forma de escapar de la  violencia. Y esta no es una situación excepcional: el baño de violencia es cotidiano, casero, familiar. Nos lo comemos con la sopa que engullimos en la cena.  Nos habituamos y lo que es peor, habituamos a los jóvenes, no solo a su existencia cotidiana, sino que les comunicamos que la violencia es algo innato, natural  y es  un recurso del que se puede echar mano en caso necesario. Cada  dio reciben clases prácticas en la tele, en los vídeo juegos  y en el adoctrinamiento sutil  que procede de los estereotipos que producen el márquetin,  los descontrolados patios de los colegios,   algunas exhibiciones deportivas de masas  mientras se les inculca cierta dureza en sus conductas y  se desvalorizan algunas de las más importantes y necesarias virtudes  humanas

Solo falta que esta “naturalización” de la violencia, esta habitación  cotidiana a su uso halle ocasiones para actualizarse. Que pase de lo visto, imaginado o jugado a la realidad.  Es un gran salto, sí. Pero es un salto que se da. Se da  cuando  el juego se carga de ideología justificativa, se carga de “razones” (en el caso de la violencia armada y del terrorismo…) o cuando, en el ámbito personal se pone en cuestión algo tan íntimo, tan intransferible como aquellos rasgos que definen nuestra identidad. Cuando se cuestionan  de forma radical, profunda el núcleo mismo de lo que se ha venido entendiendo por “virilidad” y que resulta intolerable, ante lo que se está desarmado... Y entonces se echa mano del recurso último, el tolerado, visto, aceptado por toda la cultura, el que está impregnando el aire  que se respira y que integra, aunque no se diga con estas palabras, uno de los valores de la identidad viril. Y entonces estalla la catástrofe Porque este cuestionamiento intolerable para ellos suele producirse en la intimidad, en los nexos más íntimos, en los núcleos personales recónditos donde ellos  tienen la impresión de que se juega su ser Hombre Su poder. Su autoestima. Y la violencia machista  estalla entonces hasta las ultimes consecuencias…

No hay más camino, a la larga que prestar mucha atención y esfuerzos a la educación de los niños-varones, para ayudarles a construir identidades más colaborativas y meno competitivas, a canalizar su agresividad de forma civilizada y no a puñetazos, a aceptar sus fragilidades y miedos, a encauzar sentimientos y darles nombre: solo la violencia es muda, nos dice Hanna Arend…  Aprender a respetar al diferente forma parte de este catálogo de  medidas. Y también hay, que deshacer el nudo interno que atenaza a mujeres y niñas   para que avancen en su capacidad de denunciar, actuar crear y hacer respetar sus básicos derechos humanos. Y luchar abiertamente para que la cultura, los medios   dejen de estimular la violencia , de normalizarla, de hacerla digerible  y casi amable .. Y  hay que feminizar la política no solo en sus contenidos, sino en sus métodos mediante la acción de mujeres que tengan muy claro que la igualdad, los derechos humanos, los diálogos y lo pactos deben substituir a las imposiciones, la competencia constante,  las violencias  y las armas.... Cuan largo me lo fiais, Sancho ..

Sé que es como una larga carta a los Reyes  Magos. Pero a veces, las cartas, llegan a sus destinos. Y son leídas.

Mª Dolors Renau.

 

 I aquest altre article que va apareixer a El Punt Avui fa uns dies.

Fer-se gran.

Fer.se  gran,  viure molts anys es una benedicció. No es una situació “ “residual “ a la que ens cal conformar-nos pacientment . Ni una entristida contemplació del passat. Es una etapa mes de la vida, continua essent el nostre temps. Una etapa amb els seus problemes , les seves limitacions i les seves virtuts. Es que no tenen  dificultats els infants, el adolescents ,els joves, els adults?  La gran diferencia es que- mes enllà de l’energia disponible-  en totes aquestes etapes  anteriors  es pot projectar el futur obert , oblidar  la vulnerabilitat  i pensar.se gaire be etern.  Es una benedicció  perquè en els  últims anys, dins els límits  imposats per la consciència  de la nostra vulnerabilitat tardanament descoberta podem ser,  sovint som o volem ser ,  en primer lloc  subjectes actius de la nostra vida i fer respectar la nostra dignitat . I això malgrat que la vellesa , te, en la cultura actual  propera  poca  visibilitat i  mala premsa . I es  devaluada de moltes maneres que van  des del  silenci a  l’aprofitament per part del mercat que promet joventut eterna; des de el  recordatori constant del  cost de les pensions  fins a les actituds infantilitzants i paternalistes que  semblen voler identificar vellesa i minusvàlua . No es així en d’altres cultures  que, en això,  ens donen un bon exemple de civilització ..

Ser subjectes vol dir lluitar perquè  es respecti  la tria que fem sobre la forma de viure  i també  de  no viure. De morir. Potser d’aquesta ultima part se’n  parla mes . Com  en  d’altres cassos, ha estat la casuística escampada pels mitjans de comunicació la que ha revifat  un  debat antic i no  ben resolt: el que  es produeix quan es tracta del dret a una mort digna . Es dona voltes al  significat d’aquest dret – ja reconegut a casa nostra- i al que implica  la seva practica. Es tracta de deixar la vida amb el mínim de sofriment inútil i sense perdre el  la  dignitat que ens mereixen tots i cada un dels humans.   Però,  de què parlem quan parlem de dignitat?   Alguns exemples tenim de situacions en les que  es rep un tracta poc dignificador sobre tot quan hi ha en joc el cos :  hi ha coses que no s’ensenyen, que pertanyen a la intimitat , que sembla que ens degraden si es mostren en públic... Això sol passar i n’és tant sols un exemple,  quan malat , s’és tractat   com una part , un tros del tot que entorpeix el funcionament , com una peça de motor a adobar: un fetge, una cama, un cor.... Normalment aquest enfoc s’acompanya d’un llenguatge infantil   “ aixeca el culet ...” oi, maco que em deixes el braç”,....? O simplement se l’ignora, es decideix per ell , s’hi parla poc,  malgrat s’hagin signat tots els permisos.......En tot cas, les malalties  i la forma en que son tractades resulten  ser un tast amarg de com considerem els essers quan estan fràgils . S’oblida,  tant pels vells com pels malats ,   que no estem mai en front d’un objecte, d’un infant  o un inepte , sinó d’un  subjecte  carregat de dignitat que vol mantenir la seva capacitat de triar, pensar i opinar.

Una llarga vida es valuosa.  Ens permet  fer us de l’experiència i de la historia per comunicar-nos amb els altres i envers nosaltres mateixos d’una altre manera. Permet reparar errors, re composar relacions, i aprendre constantment de les altres generacions  i d’aquells que, havent rebut de nosaltres, ens retornen saviesa  posada al dia. Cal extreure  de l’experiència viscuda  i del valor  de la memòria , que és sempre viva i canviant, per reconstruir amb ella noves fores de conèixer i sentir.  Doncs, per molts anys...